Palma, a la vora del Parc de la Mar, sota les finestres del palau del bisbe,
on l'aigua s'acosta més a la murada.
Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s'enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l'os,
d'on ve, per quin camí
descert s'allunya i no retorna?
Quin fil d'or subtil
sargeix les ombres sense inici?
Si fou el rar
alè d'un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l'oblit d'una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l'eternitat.
(Andreu Vidal, 1993)
No hay comentarios:
Publicar un comentario